Nuvolet

Els nous començaments són brillants i necessaris. Son autònoms perquè no formen part de cap cadena, només s'encarreguen d'iniciar alguna cosa i no d'acabar-ne cap, son senzillament meravellosos. 

Per dur a terme petits començaments a vegades cal desprendre's del quotidianisme i trencar amb aquelles petites grans rutines. Per exemple la matinal, a base de lleganyes, aigua freda, cereals i pasta de dents. Cal fer alguna cosa diferent, afegir algun element estrella: llegir una revista d'una tema que no en tenim ni idea 5 minuts, sortir a córrer per un lloc on no hem estat mai, o afegir ingredients raros al nostre esmorzar... Introduir un canvi no vol dir que hagi de ser un gran què i requereixi una gran planificació, a vegades val la pena llençar-se i fer tonteries.

Pel que fa als grans canvis, la pràctica em diu a nivell Marta Roma, que d'entrada costen més d'acceptar/aplicar. Molts cops involuntariament ens oposem a introduir aquest mecanisme sa de reemplaçar una costum vella per una de nova, pel sol fet, que "vale mas malo conocido que bueno por conocer".

Jo, persona no optimista des de 1990, solc veure el canvi com un petit “adebacle”, que no se'm contraresta fins que ha passat el primer saltet, ensurt o neguit dels principis. I és llavors quan experimento una sensació de recompensa i a la vegada d'anar cap endavant.   

Aquest estiu ha estat intens emocionalment parlant, aproximadament parlem d'un mig milió d'emocions. Algunes màgiques, altres crues i fosques. I quan afloren els pensaments turbulents, esfereïdors i a vegades tan durs de pair, podem fer dues coses: de cop, o el nuvolet. 

Els meus amics valencians tenen una filosofia de vida que sense voler, han aplicat al consum d'una beguda alcohòlica. El liquid festiu més popular per excel·lència entre els amants de la bona vida és la cassalla. No és coneguda especialment per ser una beguda de bon gust. 

Hi ha dues formes de beure-la: Els que n'omplen un gotet i se la beuen d'un glop "rapido e indoloro" amb un possible humiteig als ulls durant 3 segons i un lleu escarafall. Però el pitjor ha passat, només queda gaudir dels meravellosos efectes de l’alcohol. 

En canvi, el nuvolet, cassalla amb aigua, es beu lentament a petits glops, i per tant el mal sabor perdura, és més aviat una mor lenta. I ep, n'hi ha que els hi encanta, però partim de la base dels qui no els hi agrada el gust, que és un 75%. 

Al final beus la mateixa quantitat, però esculls el com decideixes afrontar el "dolor". Vull dir que el dolor hi és igual en ambdós casos, i a priori sembla que la primera opció seria més efectiva per combatre'l no? Doncs n'hi ha que solem escollir la segona sense ser-ne conscients. Perquè no som capaços d'empassar-nos d'un glop tot el dolor, ens resulta  impossible quan veiem davant nostre tota aquesta quantitat, i escollim fer petits glops, que potser son petits punyals, però sembla que no fan tan de mal. 

Amb els sentiments turbis o situacions que ens preocupen passa igual. La quantitat/gravetat de problema hi és igual, i fem el que fem, tot passa, més ràpid o més lent. Per això arribats en aquest punt, necessitem aplicar canvis. Iniciar un començament, alguna cosa nova, sense precedents i que parteixi de zero amb il·lusió. Tancar una etapa per donar pas a una nova, i la vida avança, decisa,  meravellosa i brillant. És tòpic de topics, però funciona real i contundent. Jo soc un desastre aplicant la teoria a la pràctica, però almenys, ja sabeu que la cassalla, potser millor beure-la de cop. 

Missing something you never had

Is that even possible? To miss something that it did not happen?

After my trip to Bali, I can't stop thinking in two things. First, how our world seems that big when we are looking at it from inside, but how small and insignificant is when you go far away. Our society is full of appareances, but, when nobody is looking at you, in any social network, work place, office, home... when nobody is is jutging, you feel something inside that is pure you, trully you.  And that makes me think, polite and ordered sociely why so grey? You realise how routine has given you a life? And how much do you change when you meet another culture, way of thinking, way of seeing life...?

Second thing, how self-love can bring me all the inspiration and motivation in life that I need, because you are experiencing that freedom sensation. To not bet attached to someone or something. That moment you realise you are individual human, with only one chance to live life, and you are not committed to nothing but yourself. It's a real power and it comes from experiencing these new sensations you have when you travel.

Traveling to new places gives you the best feeling, but also realise how different could be your life if you decide to leave your comfort area. And, explore the world.

And now it comes that people who says, well, not everybody can allow to think like this, is not that easy to travel everywhere, it's not possible to reach that amount of money that allows you to live differently.

But then I see how there are brave, crazy and adventurous people who decide to change their life forever. When it's the time to do that? There is a train that you can't take if you don't jump in when it's the right time? Do we have all the time to decide to live something we can really miss?

Or we just we'll keep missing something we never had?

Els projectes que comencem i no acabem

Passa massa sovint i sense que hagi de ser gener. Ens proposem algun objectiu amb el convenciment que aquesta vegada sí. "Emprendré el viatge a Ítaca i començaré a caminar mitja hora cada dia." El primer dia quinze minuts. I penses, bé, avui ja ho tindrem perquè és el primer dia. I amics, el segon dia dius, potser ahir va ser dur i tal i necesito un dia entre mig, i al tercer ja he de fer alguna cosa i el quart me'n he oblidat.

A mi em passa amb l’escriptura. Em disposo a escriure amb una motivació cervantiniana, i després d’un primer paràgraf més o menys superat, perdo el fil del què volia dir o m’embolico i marxo branques amunt..., i concloc que deu ser perquè m’ha marxat el moment d’inspiració. Que necessito un mini parèntesi i fer una revisió ràpida de 2 minuts a Facebook/twitter/youtube i després em tornarà.


El tema està en que no torna, perquè tampoc propicio la inspiració; el fer un “xequeo” constant d’aquestes merdes socials em genera una increativitat. Em quedo distreta per la immensitat de tonteries banals, memes, vídeos xorra… i soc una consumidora més, amb una mica menys de cultivació personal... (com es diu cultivació en català?). Passo a formar part del cosmos de les absurditats dels mitjans publicitaris, perquè no ens enganyarem, publicitat en consumim com mai. Si no és consultar una recepta que, oh vaja, està feta amb una farina integral especial que la venen exclusivament a Carrefour, és comprar entrades per un festival on s’hi va a consumir de tot menys música.


Amics, entre tanta distracció és difícil començar i acabar res. Tots aquells qui posseeixen la qualitat de la focalització, mereixen tot el meu respecte, i el seu propi (autoaplaudiment pels al·ludits). Per mi, i tenint en compte "l’Avui dia”, la concentració és un dels talent més lloables, la capacitat de continuar allò que has començat i vols acabar. Un poder d'abstracció, una capa protectora dels estímuls externs i pesats. I al capdevall, què hi ha més satisfactori que la realització? Dit això concentrats i concentrades, teniu tot el mèrit del món.  Els que viviu entre pito i valdemoro, ja us avanço que som la gran majoria, i viurem desconcentrats però viurem igual.